Possiblement sigui aquesta definició la millor i més autèntica per a arribar a entendre la personalitat del nostre homenatjat.

Mestre de minyons, no sols per la seva llarga vida de magisteri, en la qual es forjaren diverses generacions d’alumnes, sinó que encara més perquè ell ens va ensenyar les primeres lletres i aquelles altres tan cabdals, com són les del camí recte, les de la veritat i la fe, les del respecte als nostres majors i l’obediència a les normes de la moral i de la justícia.

Mestre de minyons, per la revolució pedagògica que va significar la seva arribada als Hostalets de Balenyà i per la seva vida exemplar i el seu esforç constants per tal d’ensenyar i fer que el nostre poble, tan pagesívol i poca cosa en aquell temps, despertés de la rutina. Encara avui, els qui fa anys i anys que passaren per les seves mans, a l’hora d’adoptar una decisió o bé de reconèixer un error, pensen en el nostre Sr. mestre.

Un bon mestre de minyons, fonamentalment, perquè, malgrat haver-hi en la seva vida amargors i penes, malgrat haver sofert també per les llançades de la incomprensió i de l’egoisme, va saber viure i morir amb l’ànima blanca d’un minyó més de la seva escola, i es va emportar a la vida millor una jovenesa de cor i d’esperit veritablement excepcionals.

L’altra definició, la de poeta, la sap tothom que l’ha conegut i estimat. l no ho era sols pel fet que escrivia versos. Ho era en tots els moments i en totes les coses. Tenia una viva necessitat d’ofrenar-se a l’amistat, als conflictes humans, als llibres, a la ciència, a l’art i a la natura. Si mil vides hagués tingut, mil vides hauria bescanviat sense pensar-s’hi per fer almoina al primer captaire que hagués trucat a la porta del seu cor ampli i generós. Alimentada la seva ànima per una fe i un catolicisme militant i sense defallença, la seva vida fou una autèntica flama vivent.

Esperit inquiet, sempre amb la necessitat de saber, conèixer i estimar més cada dia la vida i els homes, la ciència i l’art, amb un idealisme sense mida, va forjar-se, d’una manera purament autodidacta, una cultura i una saviesa formidables. Ell, un senzill mestre d’escola, va arribar a assolir uns coneixements i una preparació intel·lectual i artística com la d’un dels homes escollits de les nostres lletres. Com un dels hereus joves de la Renaixença, ell coneixia com pocs la nostra història, el nostre pensament, el nostre costumari i tradicions populars i religioses.

Fill d’aquesta terra i enamorat d’ella, sabia també d’altres terres, d’altres gents, costums i cultures. Poques vegades pot dir-se amb tanta propietat com en aquest cas que Bosch i Jover era un català universal. Posseïdor d’una clàssica formació humanística i religiosa, podia endinsar-se en tots els terrenys de la literatura i de l’art.

Potser siguin aquests darrers temps la seva millor lliçó de mestre i de company, aquest retorn espiritual al temps en què era un noi lletraferit i poeta, ple de somnis, d’ideals.

Potser sigui el sentit més profund de la seva vida i del seu mestratge aquesta fidelitat a ell mateix, a aquest noi d’Artés (nascut a Calders) que estudia per mestre de minyons i és poeta, perquè plora per “el cavall estimbat de la jovenesa”.

Extret de l’Àlbum del XVI Aplec de Matagalls, 1964